CINEMA


Curtmetratge


Introducció

El neorealisme italià (1945-1960) fou un moviment cinematogràfic sorgit un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. L'objectiu d'aquest moviment era reflectir el dia a dia de la gent treballadora del país, amb els seus problemes i misèries. Per aquest motiu, en algunes produccions es decidia no comptar amb actors professionals, no utilitzar decorats sinó localitzacions reals i prescindir d'il·luminació artificial, per tal que el que es veiés en pantalla fos el més semblant possible a la realitat.

Es considera que la primera obra neorealista és Ossessione (1942) de Luchino Visconti. Aquest film està basat en la novel·la negra d’origen estatunidenc El cartero siempre llama dos veces de James M.Cain. La pel·lícula tracta sobre Giovanna, una dona casada amb el propietari d’un restaurant, quan de sobte coneix a Gino, un sensesostre que s’acaba convertint en el seu amant, amb qui decideixen assassinar el marit de Giovanna per tal de poder trobar la felicitat.

L'obra neorealista per excel·lència és Roma, ciutat oberta (1945) de Roberto Rossellini, amb guió de Federico Fellini, la trama és de durant l’ocupació nazi de Roma, quan el líder de la resistència Giorgio Manfredi és perseguit per la Gestapo, i a través del seu amic Francesco contactara amb el sacerdot Pietro Pellegrini, qui aprofitant la seva condició lliure de toc de queda portarà diners per la resistència. Tot i això, però, la més important, hi ha d'altres com les realitzades per Vittorio de Sica, El lladre de bicicletes (1948), Umberto D (1952), Sciuscià (1946). En el cas de De Sica, la seva obra El lladre de bicicletes és considerada, per molts crítics fins al dia d'avui, com el millor film de la història del cinema.

Un altre dels títols destacats és La Strada (1954) de Federico Fellini. En aquesta obra, el director de Roma (1972) utilitza elements del cinema mut en el personatge de Gelsomina, interpretat per l'actriu Giulietta Massina. I a qui Fellini va fer veure films de Chaplin perquè agafés l'expressivitat dels grans genis del cinema silent. La pel·lícula fou nominada a l'Oscar al millor guió i es va endur el premi a la millor pel·lícula de parla no anglesa l'any 1957.


Context Històric

El neorealisme es desenvolupa en una Itàlia afectada per vint anys de dictadura feixista, arrasada per la II Guerra Mundial, i ocupada per les forces d'alliberament anglo-nordamericanes. Es tracta d'una Itàlia en procés de reconstrucció i de desintoxicació després de vint anys de manipulació educativa i mediàtica del feixisme, amb gravissims problemes econòmics i socials derivats de la devastadora destrucció provocada per la guerra: ciutats bombardejades, ports, ponts, carreteres, túnels, ferrocarrils i embassaments greument danyats, centrals elèctriques, indústries, camps de cultiu i granges destruïdes, centenars de milers de desplaçats, refugiats sense casa, ferits, ... No hi havia diners, especialment per reconstruir els estudis, adquirir material i produir cinema, donat que les prioritats dels pocs recursos que hi havia eren unes altres. Per tant, el cinema neorrealista haurà de treballar per mostrar aquesta realitat amb uns recursos i pressuposts molt baixos.


Historia
Durant els anys del feixisme italià, el cinema va ser notablement impulsat des del règim. Mussolini va entendre que era una poderosa arma com a mitjà d'expressió i que podia convertir-lo en un instrument útil per als seus fins.

Així va dur a terme una política autàrquica en la qual es va fomentar el desenvolupament del cinema italià en detriment de la importació de cinema estranger, concretament l'americà. Van sorgir llavors els famosos estudis Cinecittà que van servir d'escenari al voltant de 200 llargmetratges des de la seva creació el 1937 fins a 1943, any en què el gruix de la producció cinematogràfica italiana va començar a realitzar-se a Venècia. Aquestes produccions eren de tipus propagandístic o l'estil de les comèdies americanes, d'índole amable, romàntiques, sense excessives complicacions i amb final feliç. En definitiva, el que a Itàlia es coneixia com "comèdies de telèfon blanc". Marcat pel signe del feixisme, és a dir, per la censura, l'art cinematogràfic no podia aixecar un vol sostingut més enllà de l'atenta vista aguait dels seus guardians. Les pel·lícules no poden mostrar la delinqüència o la pobresa i tampoc estava permès l'ús de la sátira; es tractava de donar la imatge d'una nació irreprotxable i perfecta. Amb la caiguda de Mussolini, tant el cinema com altres branques de l'art, es van sentir més lliures per buscar models en la tradició realista d'anteriors èpoques i van reaccionar davant els cànons de l'època feixista. Un dels referents més clars per a cineastes i literats va ser l'escriptor de la segona meitat del segle XIX, Giovanni Verga, destacant sobretot la seva novel·la I Malavoglia. Però no només la producció pròpia del país va servir de referència, sinó que també va tenir gran influència per exemple, el realisme cinematogràfic soviètic i el realisme poètic francès. El 1945 el cinema italià va abandonar la retòrica propagandística i va deixar d'oferir aquesta visió d'una Itàlia perfecta i invencible i va dirigir la seva mirada cap a un país que havia de sobreviure a la catàstrofe bèl·lica ia les seves conseqüències, un país devastat, assolat per la misèria, la fam i el dolor. L'escassetat de mitjans i la nova situació del país van obligar els autors a reinventar la seva professió. El neorealisme va arribar en finalitzar la contesa amb un aire trencador i amb la intenció d'acabar amb aquest cinema que mostrava només un costat amable de la societat, i que aquests creadors consideraven fals.

Característiques:

  • S’evitaven les trames i històries d'un cinema més accessible i clàssic. Era un cinema amb una estètica pròpia del documental. Es trenca amb les històries clàssiques dels EEUU amb principis i finals, l’important és la trama i no passa res si no es clausura, és el que es coneix com a “finals oberts”. És la recerca del realisme absolut, una descripció pura de la realitat, prescindint d’efectes o trucs.
  • L’exposició d’una temàtica (o problemàtica) quotidiana, pròpia de les classes populars: Aquesta temàtica té la voluntat de reflectir la història d’un poble, la realitat de les classes treballadores més desafavorides, l’estat econòmic i anímic de la Itàlia de la postguerra, les condicions precàries en què es viu la quotidianeitat, la desesperació, resistència, melodrames religiosos i pobresa social. Amb la màxima objectivitat possible adoptar un punt de vista moral i compromès amb la societat per mostrar i denunciar els problemes socials i les injustícies sense caure en la manipulació pròpia de l'època feixista.
  • Rebuig dels drames històrics, l'adaptació de novel·les o el cinema d'herois; retorn a les persones anònimes i vulgars, les classes humils, a les preocupacions qüotidianes, i a les històries íntimes i sense importància aparent, temes que el cinema de Hollywood havia evitat per la seva suposada manca d'interès general.
  • Pressuposts molt baixos, cal fer les pel·lícules amb molts pocs diners.
  • La manca de material i d'estudis de rodatge llança a aquests cineastes a rodar al carrer, amb escenaris reals (no hi ha mai decorats), sense llum artificial, cercant així el màxim realisme i verosimilitud.
  • S'eviten els actors professionals i s'usen actors aficionats o fins i tot als protagonistes reals de les històries interpretant-se a si mateixos. No utilitzaven actors per la naturalitat i espontaneïtat que oferien, però també pel fet que els pressupostos de les pel·lícules eren molt baixos.
  • Rebuig del maquillatge i dels vestuaris postissos, s'usen vestuaris autèntics i reals.
  • Diàlegs molt senzills i lineals.
  • El rodatge en escenaris naturals, molt sovint era molt difícil disposar d’estudis de gravació, els estudis cinematogràfics romans, Cinecittà —el centre de la producció comercial italiana des del 1936— estaven ocupats pels refugiats, de manera que les pel·lícules s’enregistraven a l’exterior, enmig de tota la devastació de la guerra, però aquests escenaris també ajudaven a transmetre un major realisme.
  • Tan els personatges com els ambients de les pel·lícules tenen un aire d’innocència, sense grans artefactes tècnics (tampoc poden disposar-ne), amb diàlegs senzills. La idea era convidar a l’espectador a reflexionar com a individu social. Els personatges s’humanitzen, s’acaben els herois que tot ho poden. Adquireixen molta importància narrativa i dramàtica els nens i les dones.
  • Normalment es prescindia de il·luminació artificial, per tal que el que es veiés en pantalla fos el més semblant al que es podia trobar a la realitat. El nom de neorealisme (nova realitat) justament ve de que tot allò que es veu a les imatges és el què hi ha a la realitat. No són grans discursos sentimentals i personals dels directors.
  • Tenien també molta importància els diàlegs, col·loquials i molt abundants. També s’incrusiona en la improvització i es flexibilitzen els guions.
  • S’utilitza sovint el pla seqüència: acció, protagonista i dinàmica queden tancats en una sola presa (pla) que els acompanya en els moviments de càmera sense talls. L’objectiu és summergir i fondre al personatge en l’ambient.

Autors

Principals directors i pel·lícules neorealistes:
Roberto Rossellini
Va ser creador, junt amb Fellini de guionista i ajudant de direcció de la primera gran obra mestra del neorealisme, ‘’Roma, ciutat oberta’’ feta entre l’any 1944 i 1956 Per la seva banda, Rossellini, a més de Roma, ciutat oberta ( 1945 ) també va realitzar Stromboli ( 1950 ), Germania, anno zero ( 1948 ) o Paisà ( 1946). D'aquestes, la primera ja la protagonitza Ingrid Bergman, amb qui va mantenir una relació sentimental. Fet que li va comportar no pocs problemes, a la protagonista de Casablanca, amb la moral de l'època de Hollywood.
S'ha dit que una de les raons del seu èxit va ser el fet que Rossellini va reescriure els guions segons els sentiments i les històries dels seus actors no professionals. Accents regionals, dialectes i vestimentes es veuen en les seves pel·lícules de la manera en que veritablement eren.
Vittorio de Sica:
Després d'una primera pel·lícula en aquest estil " El limpiabotas " ( 1946), i sempre en col·laboració amb el guionista de la majoria dels seus films, Cesare Zavattini, va dirigir l ' altra gran obra mestra del neorealisme : " El lladre de bicicletes " ( 1947 ), considerat un dels deu millors films de la història. En aquest film explica la tragèdia d'un pare de família de classe baixa en atur, al qual, poc després de trobar feina de repartidor, li roben la bicicleta que necessita per treballar.
En diverses ocasions s'ha dit d'ell que va passar de ser un intèrpret brillant de comèdies de vodevil a director, poeta i portaveu dels pobres i humils. En aquest sentit
Luchino Visconti:
Va ser el més políticament marxista dels autors neorealistes i va fer un cinema de crítica social i denúncia de les injustície smolt més subjectiu.
Federico Fellini:


Guionista i ajudant de Rossellini, als anys 50 es passa a la direcció amb films i crea un estil propi dins el neorealisme : pressupostos més elevats, actors professionals i estrelles del cinema, il·luminació artificial, maquillatge, i crea un neorealisme més barroc, líric i amb tocs surrealistes amb films com " Els inútils " (1953), " La strada " (1954), " Il Bidone " (1955), " Les nits de Cabiria " (1957) o " La dolce vita " (1960).




Pier Paolo Pasolini
Aquest gran poeta també va destacar com a cineasta amb un estil semblant al de Fellini ( líric i fantasiós ), centrat en l'anàlisi de tipus marginals, delinqüents i les bosses de pobresa en la societat italiana de postguerra amb films com " Accatone " (1961) o " Mamma Roma "
( 1962 ), tot i que ràpidament va evolucionar cap una mena realisme màgic.



Ermanno Olmi:
Un dels neorealistes més tardans amb films com " El empleo " ( 1961 ) o " El arbol de los zuecos " ( 1978) que mantingueren aquest estil viu quan ja gairebé ningú el practicava.

 Havent dit tot això, hem fet una transposició del Neorrealisme:
GUIÓ TÈCNIC
















EXEMPLES

WEBGRAFIA
Context Històric
Introducció



RESENYA BLUE RAY

Director: Pedro B. Abreu
Biografia del director: Pedro B. Abreu (1983) és director, guionista i Llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Cardenal Herrera CEU. És va formar a la Universitat sueca d'Art, Cultura i Comunicació de Malmö, on va realitzar els seus primers treballs cinematogràfics. "La muntanya de la lluna" va ser el seu treball final de Màster en Direcció Cinematogràfica per l'ESCAC. Té un premi al millor curtmetratge nacional del 2009 per l'Agència del Curtmetratge Espanyol (ACE). En 2018 surt el seu llargmetratge, "Blue Rai", guanyador de diferents premis.

Gènere: Aquest llargmetratge és caracteritza per 3 géneres que són: Acció, comèdia i drama.
Corrent cinematogràfica o moviment: Actualment no té ningúna corrent cinematogràfica.
Format de la pel·lícula: Té resolució HD i só surround digital 5.
1.Argument: Rai és el propietari d'un videoclub. Quan anava a demanar-li matrimoni a la seva nòvia Lola, ella ho deixa per telèfon sense explicacions i decideix organitzar un segrest amb vuit ostatges perquè trobin la seva nòvia. Així, Rai manté en suspens el país a través de les xarxes socials i així intenta cridar l'atenció de l'amor de la seva vida perquè contacti amb ell.
2. Recursos visuals (Justifica la resposta) :
-Plans:
Trobem molts primers plans del Ray quan parla davant la videocámara i del comisari quan són a l'interrogatori,
-Moviment de la càmera:
En la película hi han molts moviments de camara pero sobretot hi han moviments laterals.
-Posada en escena: La posada en escena sembla que estiguis en el videoclub, dins el videoclub hi han cartells d'altres pelicules d'ESCAC. La comisaria també sembla real
-Actors:
Santi Bayón - Ray
Cristian Valencia - Rubén
Vicky Luengo - Lola
Mireia Guilella - Estrella
Biel Montoro - Jesús
Josep Seguí - Comisari Lorenzo
Betsy Túrnez - Lucía
Pep Ambròs - Carlos
Fina Dómenech - Senyora Concha
Ignasi Guasch - Joaquín
Ferran Lahoz - Ramón
Julia Lara - Policia
Lluís Marquès - Agent
-Continuïtat
Tot pasa en un mateix dia-espai aixi que té molta contïnuitat.
-Escenografia
Casi totes les escenes pasen en un videoclub, una comisaria
-Banda sonora
Casi totes les cançons que sonen son cançons sense copyright que les comprava en una pagina web i bandes dels 80
-Llum  
Artificial menys quan surt al carrer 
-Color
Vius
-Vestuari
Vestuari cuotidia, com el que s'utilitza avui en dia.

3.Tria un personatge i fes la descripció
El personatje que he triat és Jesús que es interpretat per en Biel Montoro, és un noi ''cani'' que sempre al videoclub per agafar-se pelicules de sexe i romantiques, intenta ajudar al Ray però a la vegada li complica les coses ja que penja lo que pasa dins del videoclub sense dir-li res al Ray. No es un personatje rodó perquè al llarg de la pelicula el Ray el va influenciant perque faci determinades coses.  

4.Tria una escena per explicar-la
La escena que he triat es la escena final, quan en Ray en el seu estat de desperació decideix fer un discurs a través de les xarxes socials per intentar que la seva novia l'escolti i vegi lo que sent per ella. Quan arriva a ser ''trending topic'', tothom esta conectat al seu directe i tot sembla que sortira com a les pelicules romantiques i apareixera ella, dona un gir inesperat la película, li fiquen una mà a l'espatlla i quan sembla que serà la seva novia... apareix el policia.
RESENYA ''EL FOTOGRAFO DE MAUTHAUSEN''

Anàlisi de la pel·lícula 
Director:  Mar Targarona 

Biografia del director: Mar Targarona va néixer l'any 1953 a Barcelona, ​​és una directora, productora i actriu espanyola. És directora de la Fundació Taller de Guionistes i Productora executiva de rodar i rodar. Va estudiar art dramàtic a Barcelona i Estrasburg. Es va iniciar professionalment en el teatre amb la companyia Dagoll Dagom i Teatre Lliure, temps més tard es va decidir pel cinema i la televisió, començant així a fer anuncis publicitaris per a la companyia Rodar i Rodar (companyia que va fundar amb el seu marit Joaquín el 1990) . El 1995 va treballar com a directora, guionista i productora.

 Gènere: Thriller basat en fets reals/drama.

Corrent cinematogràfica o moviment: 

Format de la pel·lícula: En color, resolucióHD, so surround Digital 5.1, format 1,85:1

1.Argument: 
Francesc Boix (Mario Casas) és un pres que treballa al laboratori fotogràfic i arrisca la seva vida en planejar, amb l'ajuda d'un grup de presoners espanyols, la revelació d'unes fotografies d'uns rodets analògics que mostraven les atrocitats comeses pels nazis.

2. Recursos visuals (Justifica la resposta) : 
-Plans:
-Moviment de la càmera:
-Posada en escena:

-Actors:
- Mario Casas
- Richard van Weyden
- Alain Hernández
- Adrià Salazar
- Stefan Weinert
- Macarena Gómez
- Frank Feys
- Rubén Yuste
- Eduard Buch
- Efrain Anglès
- Luka Peros
- Igor Szpakowski
- Marc Rodríguez
- Joan Negrié
- Roger Vilá

-Continuïtat:

-Escenografia:

-Recursos estilístics: 

 -Banda sonora: La pelicula consta de 25 cançons fetes per Diego Navarro i Rosetta Soundtrack. No té una banda sonora com a tal.

 -To del llenguatge: 

 -Llum: Predomina la llum natural, ja que, en casi tota la película están al camp de concentració. També hi ha la llum vermella de la cambra fosca.
-Color:
-Vestuari:

3.Tria un personatge i fes la descripció

4.Tria una escena per explicar-la

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Missatges (Atom)